Extret del quadern de notes de Lucrècia: “Ara… no puc escriure molt, però fa uns dies, va arribar una parella de desconeguts, un home i una dona. Ells parlen… bé, no sé ben bé com parlen, semblen estrangers i fan coses, ehm… estranyes. Molt estranyes. Semblen desesperats. Nosaltres, també. Crec que ens estem deteriorant. La vida és… curta”.
GORE - 1312
Alguns dels recents dramaturgs argentins acostumen a barrejar gèneres i referents aparentment oposats. Quasi sempre, el resultat és un mecanisme dramatúrgic inesperat, al mateix temps divertit i inquietant. En el cas de GORE, Javier Daulte dóna vida un monstre teatral fet amb trossos de cinema de terror de sèrie Z – violència, budells i sang -, el fulletó melodramàtic sentimental, la típica sitcom on els amics conviuen en un mateix llar… i més coses que no revelarem ara. El resultat en aquest cas: Una comèdia visceral i violenta? Una sitcom sanguinolenta? Un melodrama místic? Potser, siga tot això a la vegada i més, però el que està clar és que el resultat més evident és que és TEATRE, un teatre ple d’incògnites i sorpreses.
_NIK1675
Si el cinema gore teatralitza la mutilació del cos per a demostrar – diuen – la seua vulnerabilitat, a l’obra de Daulte, les mutilacions són internes, íntimes i personals. Els personatges pateixen eixe mal contemporani del narcisisme, producte de deixar de percebre a l’altre, de rebutjar-lo o ignorar-lo com si no existira. I això, l’individualisme extrem de la nostra societat, assenyala que no cal atacs virals procedents de l’exterior per a la nostra pròpia autodestrucció. L’individu es queixa de la soledat quan és ell mateix qui l’accepta i l’alimenta. Tot això té un reflex social inevitable, la facilitat amb que es pot caure en transformar a l’altre, al diferent i desconegut, en enemic. GORE porta la incomunicació narcisista a la violència més miserable i assenyala, de manera prou romàntica potser, que el nostre mal endèmic contemporani és la falta d’amor. A més, ens regala una emotiva visió del pas del temps, en una societat, la que patim-vivim, on tot sembla passar massa apresa. Però GORE no acaba ací, al cap de cada espectador tindrà més sentits i emocions.
GORE - 1031
De l’argument, poc podem dir: A una mena de casa okupada – sense els okupes habituals i que hem situat al Barri de Natzaret -, arriba una estranya parella que es troba amb uns inquilins que tampoc semblen massa normals, la veritat… O, potser sí… Potser tots siguen més normals del que semblen, siga el que siga el que entenguem per “normalitat”. Bé, a partir d’eixa inesperada arribada, passen coses…

Xavier Puchades

_NIK1581_2

Intèrprets

Alberto Baño
Pilu Fontain
Borja López Collado
Victoria Mínguez
Ramón Rodenas
Laura Valero
Lucía Aibar
Laura Salcedo
Juan Mandli
GORE - 1018
Direcció i adaptació Xavier Puchades
Ajudant de direcció Borja López Collado
Ajudantes a la direcció Victoria Mínguez i Laura Valero
Producció Teatre de l’Abast
Escenografia i il·luminació Víctor Antón
Vestuari Pacual Peris
Fotografies Vicente A. Jiménez
Disseny gràfic Laura Valero i Miguel Vicente
Vídeo Nelo Gómez
Assessorament lingüístic Neus Alborch

Estrena 05/11/2014. Teatre Micalet (València)GORE - 1779Rm

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s