Willkommen Merkel és una peça monstruosa. Monstruosa en el sentit que mostra les esquerdes per on el pensament normalitzat fa aigües. Ara que parlar de la corrupció no està de moda, que sembla un tema del que fugim per cansament – què bé que fan el seu treball els mitjans -, Willkomen Merkel la sotmet a una operació quirúrgica, a una autòpsia quan encara esta viva, allunyada de la sàtira fàcil, mostrant la completa deshumanització dels seus protagonistes. Parlar de deshumanització, però, no suposa un distanciament. Els desitjos dels personatges són similars als de qualsevol persona perquè la deshumanització està, precisament, en allò que es desitja. Tot allò que “alguns” ens fan desitjar.
En Willkommen Merkel, els personatges són monstruosos perquè, aparentment, semblen dibuixats amb un traç gruixut, però el seu discurs està ple d’arestes, de vidres, de claus. Un discurs obscè, que no respecta res, i molts menys els morts. És terrible quan Zambrano es queixa de ser investigada per corrupció d’esta manera: “Por las comisiones de las eléctricas. Lo del fútbol. La Copa América. Los solares del nuevo hospital. Los de la estación. ¿No será todavía por lo del Papa? ¡¿Lo del metro?! ¡Aún estamos con eso!”. Encara estem amb això? Sí, encara. Per molt que vulguem apartar la mirada o pensar que és una etapa superada. I sents allò i rius, però el teu riure naix destrossat. De vegades pense que oblidar les etapes històriques més recents és encara pitjor que oblidar els fets històrics de fa anys.
Willkommen Merkel és monstruosa perquè és diferent, no és una d’eixes obres que fan plorar i riure, no, ací no saps si plorar o riure. No dona treva emocional per poder relaxar-te i pensar: «en el fons, la vida és bonica, quant de dolor, però també, quant d’amor». No. És diferent. Podria ser la comèdia de l’any, però s’ha optat per una contenció, de vegades geladora, que genera incomoditat. La incomoditat de saber que ens podem riure dels poderosos (o dels que ostenten el poder, és diferent també) quan ells es riuen de nosaltres vint vegades més.
Willkommen Merkel és obscena perquè no es deixa encasellar (per molt que jo tracte de dir ací que és monstruosa, obscena o jo què sé… ) Si el seu autor fora austríac seria venerat i traduït a un miler de llengües. Si fora argentí, estaria de moda. Cada escena és una obra sencera, cada discurs que l’autor abandona als llavis del seus personatges és una obra sencera. Les paraules són bombes que van esclatant com si res, deixant morts que oblidem a l’instant, que ressuciten al dia següent. Un manual complet de la perversió del llenguatge, perquè el llenguatge pot arribar a ser pervers i monstruós. I podria seguir i parlar de com es tradueix tot això en escena, un acte de risc i valentia per part de tots, des del seu director, Jaume Pérez Roldán, a cadascú dels intèrprets: Rosanna, Ruth Atienza, Àlex Cantó, Vero i Juli. Benvinguts, benvolguts monstres.
PD. T’admire molt Arturo.
XAVIER PUCHADES 